RAMON TREMOSA I LES ZEPAS

El Dr. Ramon Tremosa sabrà molt d'economia però parteix d'una ignorància absoluta sobre la biodiversitat i les mesures de protecció a aquesta que Europa fixa. Benvolgut Ramon, la zona mediterrània es caracteritza per ser un punt calent de biodiversitat, en el que en els cercles científics s'anomena hot spot. Aquests llocs, es caracteritzen per una elevada presència d'espècies endèmiques adaptades i sorgides després de milers d'anys d'evolució conjunta en un hàbitat concret. Benvolgut Ramon, no hauries de mentir de forma tan descarada a l'afirmar que les ZEPAs s'han creat per tal de mantenir l'hegemonia dels agricultors del nord d'EUropa. Les ZEPAs s'han desenvolupat a fi i efecte de protegir aus, i algunes d'aquestes són endemismes de la zona mediterrània o exclusius de les nostres terres (que sigui dit de pas, us ompliu tant la boca de la vida i miracles de la vostra gran Catalunya...). El populisme i demagògia equival a la teua ignorància en molts temes. Fóra bo que els polítics parlessin amb coneixement de causa, però no podem esperar que enginyers, doctors investigadors científics i altres professions en que les persones desenvolupen la seua tasca amb gran il·lusió i coneixement de causa abandonin les seues inquietuts intel·lectuals per fer política, una professió altament rentable però al mateix temps que desenvolupa un encefalograma pla al valorar des d'un despatx en alguna avinguda d'una gran capital i legislar sobre aspectes dels que no se'n té ni idea. Ramón, no tot és l'elasticitat de la demanda ni l'IPC. Quan aquestes coses no existien existia vida com a tal a la terra. L'altra cosa fóra veure com serà la nostra qualitat de vida el dia que sisons, perdius, roemèries, gangues, ortegues o les abelleres mediterrànies deixin lloc a un paisatge mort i ple d'infestacions, sòls contaminats de purins, que contaminen els aqüífers, transgènics, etc... per millorar la suposada economia (d'unes quantes persones sigui dit de pas) però carregant-nos el lloc on vivim. Els diners i el benefici econòmic dificilment ens serviran d'alguna cosa quan la nostra terra, aquesta Catalunya gran i lliure de la que us ompliu alguns regionalistes la boca no sigui més que una explanada plena d'infestacions a la salut i invasions biològiques per destrucció dels hàbitats naturals. No tot és l'IPC amic Ramon. No entenc com un doctor en ciències econòmiques no tingui ni idea del que és la valoració de les coses no tangibles i els valors afegits que en poden sorgir. No és això companys de CiU, no és això. Després s'entén que la gent passi d'anar a votar amb aquesta classe política

Pèrdua o guany de biodiversitat? Problemàtica de la hibridació per a la conservació de Sonchus crassifolius, espècie en perill d’extinció segons el de

Pèrdua o guany de biodiversitat? Problemàtica de la hibridació per a la conservació de Sonchus crassifolius, espècie en perill d’extinció segons el decret 172/2008

El decret 172/2008 de Flora amenaçada de catalunya inclou Sonchus crassifolius com una espècie en perill d’extinció. La inclusió en aquesta categoria comporta l’elaboració d’una pla de recuperació de les seues poblacions.

Al Pla de Lleida les zones que no han estat ocupades per l’aprofitament agrícola són un reducte amb un gran valor florístic de les poblacions vegetals associades als medis estèpics d’antany: saladars, siscallars i jonqueres. En aquesta darrera comunitat vegetal s’integra l’asteràcia endèmica ibèrica Sonchus crassifolius Pourr. ex Willd. i que a Catalunya actualment només es coneix de la finca del Prat de Montsuar (La Fuliola-Lleida), per bé que anys enrere també era coneguda d’altres localitats catalanes.

Diverses expedicions botàniques constaten la singularitat de la flora i vegetació present en aquest territori. L’interès científic per les terres urgellenques començar als volts del mes de juliol de 1858 amb motiu de les primeres visites que va realitzar Antoni Cebrià Costa per l’elaboració de la seua obra Introducción a la flora de Cataluña y catálogo razonado de las plantas observadas en esta región. Les seves exploracions per la plana urgellenca li permeteren descobrir l’extraordinària riquesa d’aquests paratges. Joan Cadevall visita la zona durant el 1905 i observa que Sonchus crassifolius és freqüent i abundant (Cadevall, 1915). Altres botànics com Carlos Pau, Frère Sennen, Pius Font i Quer, Josias Braun-Blanquet, Oriol de Bolòs i Francesc Masclans fan palès la importància florística de les terres urgellenques durant el segle passat (Conesa et al. 2000).

La principal causa de la transformació del paisatge vegetal és conseqüència de la construcció del Canal d’Urgell que fomenta un canvi en els usos del sòl, passant d’una agricultura de secà a una de regadiu. L’alteració de les comunitats vegetals permanents de l’Urgell on els sòls tenen unes particularitats destacables fa que Sáez et al. (1998) incloguin dins del seu catàleg de Flora endèmica amenaçada diverses espècies amb poblacions presents en aquests paratges per bé que no inclouen Sonchus crassifolius al no ser un endemisme exclusiu de Catalunya (Conesa et al. 2000).

A més a més de la destrucció de l’hàbitat han sorgit nous problemes de cara a la conservació d’aquest endemisme ibèric ja que viu molt proper a una altra espècie del mateix gènere. Es tracta de Sonchus maritimus subsp. maritimus L. Quan aquestes dues espècies conviuen en espais propers s’hibriden donant lloc al tàxon que pren caràcters intermedis respecte els dos progenitors. Segons Laguna i Atienza (1998) part o la totalitat de les referències del tàxon Sonchus crassifolius es confonguin amb referències de Sonchus maritimus subsp. maritimus però la confusió es deuria a la presència de l’híbrid.

Cirujano (1982) descriu aquest taxon híbrid anomentant-lo inicialment Sonchus x toletanus. Després de diverses revisions Cirujano (1983) l’anomena Sonchus x novocastellanus. Pedrol et al. (2002) citen la seua presència a Bellcaire d’Urgell en un paratge proper a la població de Sonchus crassifolius present en aquella zona.

Per tal de conéixer l’estat actual de la població de Sonchus crassifolius es realitza un estudi sobre la capacitat de producció de llavors, el seu poder germinatiu i la viabilitat dels grans de pol•len per poder discutir sobre l’estat de conservació actual de la població, quantificar l’efecte de la hibridació. Finalment es discuteix sobre la viabilitat de la població, les alternatives a la conservació i la reflexió entorn el paper de l’híbrid.

Concluint...


Aquesta composta que apareix per aquí és la composta endèmica de la depressió de l Ebre que vàrem estudiar en el meu TPT.

Ara es troba en perill d'extinció segons el decret de flora amenaçada de Catalunya. Si la veieu heu d'avisar als agents rurals. Tant de bo n'apareguin plàntules en algun d'aquests espais que han de ser destruïts per la nova variant sud de Lleida. Cal protegir-la al Sonchus crassifolius

Estimada Dryas

Feia anys que hi anava darrera i al final ho he aconseguit. Per fi he vist la Dryas octopetala amb flor. A Jaca, crec que fou a Aspe, la vàrem veure però sense flors ni res. Només les fulles.

Certament és una planta curiosa. És una rosàcia i per tan fóra d'esperar que tingués 5 pètals, però no, en té 8! Antany dominava més per Europa però al retrocedir les glaciacions les seues poblacions han quedat aïllades als Alps, als Pirineus, per Escandinàvia i poder fins i tot es pot trobar en muntanyes aïllades dels Balcans. És una planta boreoalpina.

Les allaus II

L'estructura del bosc té per tant un paper clau en la fixació del mantell nival. Existeix una variable dasomètrica, l'àrea basal que serveix per caracteritzar i valorar l'espessura que hi ha en el bosc. L'àrea basal és la suma de les seccions normals de l'arbre a 1,3m (alçada del pit) (m2/ha).

Diversos autors consideren que les àrees basals potencialment bones són aquelles que van entre els 15 i els 25 m2/ha. Per sobre dels 25 podem trobar-nos en situacions sensibles degut als processos de capitalització. La capitalització d'una massa en existències (fusta) és quelcom que hem de rebutjar. Les estructures capitalitzades són aquelles on hi ha un excés d'arbres de gran diàmetre (DN>30 cm). Els arbres capitalitzats són sensibles a pudricions i atacs per artròpodes i la massa no es pot regenerar ja que al sòl no hi arriba la llum solar. Com he dit són arbres grossos, alts, amb copes grosses cosa que els hi confereix molta susceptibilitat al vent (i a la muntanya en sol fer força i pot ser un repsonsable de que es donin allaus).

En aquest cas doncs interessa conduir les masses a estructures potencialment estables i diversos autors diuen que les més favorables són les irregulars (on hi són presents arbres de totes les classes d'edat, on cada classe d'edat sol incloure periodes de 20 anys). L'existència de zones amb regenerat, zones amb arbres madurs, vells, o de mitja mesura és el que millor pot oferir un paper protectors ja que la neu s'hi acumula de forma irregular. Per això és necessari per tallades selectives.

El model de J invertida de Licourt descriu en forma exponencial negativa la distribucíó arbres ideal d'una massa irregular de totes les classes diamètriques (des de 7,5 cm que són els arbres majoritaris) fins als més grans ( un o dos per Ha al voltant dels 45 cm). Per tant si ens trobem en una estructura irregular haurem d'assimilar la nostra distribució real a la distribució ideal, considerant que cada X anys haurem de tallar els arbres Q que passen de la classe diamètrica M a la M+1. I com que la funció té un pendent negatiu (decreix la variable dependent a mesura que creix la independent) els esforços de gestió hauran d'anar encaminats a mantenir l¡estructura potencialment bona.

Si això no passa haurem de fer aclarides successives per bosquets, potenciant la regeneració al voltant dels arbres que ja tenim i d'aquesta manera augmentar l'àrea basal.

Una bona forma de gestionar la protecció i la biodiversitat és anellar els arbres en peu de grans dimensions que ens fan nosa en la zona d'estudi enlloc de tallar-los (si s'han de tallar clar) ja que d'aquesta manera es genera un espai que pot ser colonitzat de nou pel regenerat i l'arbres mort ofereix hàbitat per a moltes espècies i físicament ofereix protecció (té àrea basal i per tant en certa manera pot tenir un paper fixador).

Fins aquí tot el referent de les allaus...

Les allaus al Pirineu (I)

No podia començar de millor forma que parlant de l'últim tema en què m'he vist inmers; les allaus i de quina forma el bosc pot desenvolupar un efecte protector. Efectivament, el paper del bosc en les zones d'alta muntanya com a protector contra perturbacions abiòtiques (avingudes, allaus, moviments en massa o caigudes de rocs) és contrats per bé que cada perturbacó requereix uns llindars i estructures diferents segons el que vulguem evitar.

A Andorra, les perturbacions abiòtiques (aquelles que no són biòtiques com fongs, plagues, bactèries i malalties en general) cada any causen algun que altre mal. No fa gaire a Santa Coloma (per on es mou el Dani i l'Adri) unes pedres van rodolar muntanya avall. Quant jo estava a Andorra a la carretera de la Massana unes pluges es va emportar la carretera. I a l'hivern, amb milers de persones per la muntanya, amb construccions a peu de pistes, els riscos que poden ocasionar les allaus són CONSIDERABLES.
Una allau és dóna en el moment en que les condicions ambientals són més propícies. A major humitat de la neu major serà el risc i això sol ser habitual en l'epoca de desglaç i es coneixen com allaus de neu humida, habituals als solells de les muntanyes a finals d'hivern. Per contra, en els moments de fortes nevades hivernals, amb freds i acumulacions de neu en obagues, el pes de les capes de gel (ja que la neu s'hi gela prou bé) dóna lloc a allaus de placa o allaus de neu seca. Independentment però d'aquests agents meteorològics (radiació, temperatura, vent, HR%) que incideixen en aquestes propietats de la neu (densitat i cohesió majoritàriament) existeix un grup de factors geomorfològics i botànics. Els geomorfològics inclourien el pendent (entre 25 i 50º molts sensible), la forma del relleu (concau, convex) o la rugositat superficial (afloraments rocosos). En els factors botànics inclouríem la vegetació i la seua estructura i possiblement lligat a això els usos del sòl (ja que l'ús del sòl condiciona la vegetació). La vegetació és per tant l'únic factor sobre el que podem actuar i intentar conduir zones que per les seves característiques geomofològiques i topogràfiques són potencialment inestables a estables a partir del seu maneig.
És intuïtiu i evident que la presència del bosc en una vessant serà bona per evitar les allaus, però, quin tipus de bosc. El correcte fóra parlar d'estructura del bosc (existència d'estratificaciño vertical, presència de clarianes, distribució de diamètres, alçada mitjana de la massa).



Les allaus solen originar-se al que s'anomena timberline. El timberline és el límit superior del bosc i que al Pirineu sol moures entre els 2100 i 2500 m (a Aigüestortes el pi negre arriba gairebé als 2800m). Aquesta zona és la zona on arriba el bosc, per sobre apareixen pastures i matollars. El timberline és sensible al canvi climàtic, molt, ja que és el límit de la vida arbrada i per tant, una cosa quan viu al límit és molt sensible als canvis, per petits que siguin).



De moment em quedaré aquí. Això és molta informació. Demà reenganxaré i ja entraré en el paper concret del bosc i no en generalitats però que serveixen per centrar a qui li pugui interessar.