dimarts, 5 d’agost de 2008

Estimada Dryas


Feia anys que hi anava darrera i al final ho he aconseguit. Per fi he vist la Dryas octopetala amb flor. A Jaca, crec que fou a Aspe, la vàrem veure però sense flors ni res. Només les fulles.

Certament és una planta curiosa. És una rosàcia i per tan fóra d'esperar que tingués 5 pètals, però no, en té 8! Antany dominava més per Europa però al retrocedir les glaciacions les seues poblacions han quedat aïllades als Alps, als Pirineus, per Escandinàvia i poder fins i tot es pot trobar en muntanyes aïllades dels Balcans. És una planta boreoalpina.

dimecres, 21 de maig de 2008

Les allaus II

L'estructura del bosc té per tant un paper clau en la fixació del mantell nival. Existeix una variable dasomètrica, l'àrea basal que serveix per caracteritzar i valorar l'espessura que hi ha en el bosc. L'àrea basal és la suma de les seccions normals de l'arbre a 1,3m (alçada del pit) (m2/ha).

Diversos autors consideren que les àrees basals potencialment bones són aquelles que van entre els 15 i els 25 m2/ha. Per sobre dels 25 podem trobar-nos en situacions sensibles degut als processos de capitalització. La capitalització d'una massa en existències (fusta) és quelcom que hem de rebutjar. Les estructures capitalitzades són aquelles on hi ha un excés d'arbres de gran diàmetre (DN>30 cm). Els arbres capitalitzats són sensibles a pudricions i atacs per artròpodes i la massa no es pot regenerar ja que al sòl no hi arriba la llum solar. Com he dit són arbres grossos, alts, amb copes grosses cosa que els hi confereix molta susceptibilitat al vent (i a la muntanya en sol fer força i pot ser un repsonsable de que es donin allaus).

En aquest cas doncs interessa conduir les masses a estructures potencialment estables i diversos autors diuen que les més favorables són les irregulars (on hi són presents arbres de totes les classes d'edat, on cada classe d'edat sol incloure periodes de 20 anys). L'existència de zones amb regenerat, zones amb arbres madurs, vells, o de mitja mesura és el que millor pot oferir un paper protectors ja que la neu s'hi acumula de forma irregular. Per això és necessari per tallades selectives.

El model de J invertida de Licourt descriu en forma exponencial negativa la distribucíó arbres ideal d'una massa irregular de totes les classes diamètriques (des de 7,5 cm que són els arbres majoritaris) fins als més grans ( un o dos per Ha al voltant dels 45 cm). Per tant si ens trobem en una estructura irregular haurem d'assimilar la nostra distribució real a la distribució ideal, considerant que cada X anys haurem de tallar els arbres Q que passen de la classe diamètrica M a la M+1. I com que la funció té un pendent negatiu (decreix la variable dependent a mesura que creix la independent) els esforços de gestió hauran d'anar encaminats a mantenir l¡estructura potencialment bona.

Si això no passa haurem de fer aclarides successives per bosquets, potenciant la regeneració al voltant dels arbres que ja tenim i d'aquesta manera augmentar l'àrea basal.

Una bona forma de gestionar la protecció i la biodiversitat és anellar els arbres en peu de grans dimensions que ens fan nosa en la zona d'estudi enlloc de tallar-los (si s'han de tallar clar) ja que d'aquesta manera es genera un espai que pot ser colonitzat de nou pel regenerat i l'arbres mort ofereix hàbitat per a moltes espècies i físicament ofereix protecció (té àrea basal i per tant en certa manera pot tenir un paper fixador).

Fins aquí tot el referent de les allaus...

divendres, 16 de maig de 2008

Les allaus al Pirineu (I)

No podia començar de millor forma que parlant de l'últim tema en què m'he vist inmers; les allaus i de quina forma el bosc pot desenvolupar un efecte protector. Efectivament, el paper del bosc en les zones d'alta muntanya com a protector contra perturbacions abiòtiques (avingudes, allaus, moviments en massa o caigudes de rocs) és contrats per bé que cada perturbacó requereix uns llindars i estructures diferents segons el que vulguem evitar.
A Andorra, les perturbacions abiòtiques (aquelles que no són biòtiques com fongs, plagues, bactèries i malalties en general) cada any causen algun que altre mal. No fa gaire a Santa Coloma (per on es mou el Dani i l'Adri) unes pedres van rodolar muntanya avall. Quant jo estava a Andorra a la carretera de la Massana unes pluges es va emportar la carretera. I a l'hivern, amb milers de persones per la muntanya, amb construccions a peu de pistes, els riscos que poden ocasionar les allaus són CONSIDERABLES.
Una allau és dóna en el moment en que les condicions ambientals són més propícies. A major humitat de la neu major serà el risc i això sol ser habitual en l'epoca de desglaç i es coneixen com allaus de neu humida, habituals als solells de les muntanyes a finals d'hivern. Per contra, en els moments de fortes nevades hivernals, amb freds i acumulacions de neu en obagues, el pes de les capes de gel (ja que la neu s'hi gela prou bé) dóna lloc a allaus de placa o allaus de neu seca. Independentment però d'aquests agents meteorològics (radiació, temperatura, vent, HR%) que incideixen en aquestes propietats de la neu (densitat i cohesió majoritàriament) existeix un grup de factors geomorfològics i botànics. Els geomorfològics inclourien el pendent (entre 25 i 50º molts sensible), la forma del relleu (concau, convex) o la rugositat superficial (afloraments rocosos). En els factors botànics inclouríem la vegetació i la seua estructura i possiblement lligat a això els usos del sòl (ja que l'ús del sòl condiciona la vegetació). La vegetació és per tant l'únic factor sobre el que podem actuar i intentar conduir zones que per les seves característiques geomofològiques i topogràfiques són potencialment inestables a estables a partir del seu maneig.
És intuïtiu i evident que la presència del bosc en una vessant serà bona per evitar les allaus, però, quin tipus de bosc. El correcte fóra parlar d'estructura del bosc (existència d'estratificaciño vertical, presència de clarianes, distribució de diamètres, alçada mitjana de la massa).



Les allaus solen originar-se al que s'anomena timberline. El timberline és el límit superior del bosc i que al Pirineu sol moures entre els 2100 i 2500 m (a Aigüestortes el pi negre arriba gairebé als 2800m). Aquesta zona és la zona on arriba el bosc, per sobre apareixen pastures i matollars. El timberline és sensible al canvi climàtic, molt, ja que és el límit de la vida arbrada i per tant, una cosa quan viu al límit és molt sensible als canvis, per petits que siguin).



De moment em quedaré aquí. Això és molta informació. Demà reenganxaré i ja entraré en el paper concret del bosc i no en generalitats però que serveixen per centrar a qui li pugui interessar.